Concurs de Sant Jordi - Prosa, segon premi, grup C
EL PRINCIPI DE LA MEVA VIDA
Era un dia calorós.
Jo mirava per la meva finestra i veia una parella d’excursionistes feliços. La noia era primeta i poca cosa i tan blanca que et feia pensar en una nina de porcellana. Tenia els cabells daurats que li reflectien el sol i li voleiaven amb la suau brisa. El noi era més aviat tot el contrari, era de pell fosca i corpulent i a la seva cara hi destacava un gran somriure amb les dents realment blanques. Els dos semblaven feliços, suposo que era perquè feia un bon dia amb un sol radiant. La gent normal se sentia feliç en un dia com aquell. Però des de la meva finestra, des de la meva perspectiva, tot era molt diferent i molt més complicat. En pensar en allò em van venir esgarrifances i se’m va posar la pell de gallina. Els mals records sempre estan allà però els bons, marxen. Vaig córrer la cortina i vaig anar cap a l’ escriptori disposada a fer els deures de matemàtiques, perquè em fa por recordar el que va passar… però no em va ajudar gaire, el verdader problema són les coses que et fan impossible seguir endavant, amb ganes de ser feliç, no quatre fraccions absurdes. En tancar el quadern i comprovar l’hora em vaig dirigir al menjador.
Durant l’hora de sopar tots estàvem en silenci. Bé, no exactament, se sentia el cop de els nostres forquilles en tocar el plat, les branques dels arbres en ser acariciades pel vent, però el soroll més destacat era la del televisor, estàvem tots embadalits mirant aquella caixa tonta, per si de cas ens perdíem alguna cosa graciosa.
En acabar, la meva mare em va recollir el plat que tenia 4 trossets de formatge escampats, que quasi ni es notava. A continuació el meu pare va dir que la meva germana i jo anéssim a la nostra habitació. Tot sortia tan automàtic, semblàvem robots sense cap mena de sentiments, repetint les mateixes frases cada dia. En arribar a l’habitació, vaig obrir el cobrellit, flonjo com els núvols i en posar-m’hi a dins vaig sentir una mena d’escalfor reconfortant. Però els meus pensaments es van quedar en blanc en obrir-se la porta i sortir-ne una escletxa de llum que em va arribar als ulls, i a l’estar acostumada a la foscor els vaig tancar. El meu pare en veure la meva reacció va tancar la porta i va obrir la llumeta que es trobava al costat de l’escriptori. Aquesta vegada vaig poder obrir els ulls perquè la làmpada de l’escriptori feia una llum vermellosa, molt suau que feia que tot semblés una discoteca dels anys 70. A continuació es va sentar a la punta del llit per tal de no aixafar-me, em va acaronar la galta i em va fer un petó de bona nit al front. Quan va marxar, la meva mare va aparèixer de sobte com si d’un fantasma es tractés. A continuació va fer un somriure molt obert i la seva mirada desprendria un tendresa inigualable. Desprès d’uns segons eterns, va dir que podria fer tot lo que volgués en la vida i que res m’ho impediria. No sabia a què venia aquest comentari, però per molt que ho intentés ni ella mateixa es podria creure el que acabava de dir. Em va encoixinar i es va dirigir al meu escriptori, va tancar la llumeta de l’escriptori, i l’habitació es va assumir a les tenebres. A continuació va tancar la porta deixant enrere un desesperant silenci. Vaig tancar els ulls intentant dormir ja que l’endemà m’havia d’aixecar d’hora, però em va envair un sensació d’angoixa. En obrir els ulls ho veia tot borrós i em vaig adonar que rajaven llàgrimes per les meves galtes fins al final de la barbeta. No podia suportar-ho més, no podia viure amb aquell pes a sobre. Tothom intentava aparentar que el que em passava era de el més normal, però, expliqueu-me lo normal que ets quan no pots fer ni la cosa més senzilla del món: caminar. No, tot no s’arreglava intentant ignorar aquets detalls, llavors, perquè intento ignorar tot el que va passar!? Potser així és més fàcil, però vulgui o no, sempre em venen els records al cap.
Hauria d’haver passat tot el que passa en un dia normal i corrent, capaç d’arribar a casa i amb uns texans nous.
Tot va passar fa 3 mesos, exactament el 3 de juliol, crec que mai podré oblidar aquest dia perquè es pràcticament impossible. Havia quedat amb la Clara la meva millor amiga de tota d’infància, una nena molt feliç i riallera que em demostrava la seva amistat cada dia, l’estimava tant! era com si fos la meva pròpia germana.
Encara me’n recordo de quina olor feia aquell dia, de quina roba portava i del somriure feliç que tenia dibuixat a la cara, però lo tràgic és que ningú no sabia que aquell era l’últim dia per poder-la olorar i mirar i contemplar aquell somriure tan feliç que forma part del teu dia a dia. Però aquell somriure ja està apagat, i s’ha emportat les meves esperances.
No m’havia adonat, però dels plors vaig passar a un sanglot violent i vaig intentar tranquil·litzar-me per no despertar a la meva germana, però tot va ser inútil.
Vaig intentar visualitzar els records un cop més.
Havia quedat amb ella per anar a Barcelona i aprofitar per comprar roba i aquestes coses. Estàvem contentes, més bé eufòriques de poder passar un dia juntes. Anàvem parlant molt animadament, estàvem realment entretingudes, i vam creuar la carretera…BAM! Tot va succeir tan de pressa… Un crit, un cotxe, el soroll d’una botzina, l’intent d’algú de treure’ns d’allà, molta gent sobresaltada i dient coses sense coherència…. I de cop i volta , tot negre, només podia sentir un dolor molt profund que em recorria tot el cos.
El següent que recordo va ser despertar-me i veure la meva mare i el meu pare, plorant i abraçant-me i fent-me petons. Em volia aixecar i preguntar-los que havia passat, per què ploraven, però en intentar moure’m una fiblada de d’olor es va apoderar de mi, vaig cridar molt fort, i em van saltar les llàgrimes. Una infermera va venir de seguida, lleugera i ràpida com havia arribat se’n va anar, després de tocar alguns botons que hi havia per allà. Fins ara no m’havia adonat que estava a l’hospital. Jo tontament, vaig començar a fer preguntes, però m’entrebancava i no es podia distingir res del que deia. La meva mare, em va agafar la mà i amb els ulls inundats de llàgrimes em va explicar que jo i la Clara havíem tingut un accident horrible, un cotxe ens havia atropellat i que això portaria conseqüències i dificultats a la meva vida. Esperava que continués parlant però es va aixecar corrent, i se’n va anar fora de la sala. El meu pare va continuar dient que vaig rebre un cop mol fort i que se m’havia trencat la columna vertebral per la meitat, i que, en conseqüència d’això, m’havia quedat invàlida. En sentir aquestes paraules vaig obrir els ulls com unes taronges, no m’ho creia, em vaig quedar sense dir res, com podia reaccionar a aquesta notícia!?, després d’estar uns minuts així em vaig adonar que el pare continuava parlant, i li vaig prestar atenció, es va apropar més a mi i em va agafar la mà, recordo perfectament les paraules que va dir a continuació, em van marcar i crec que duré aquell pes a sobre per sempre:
-Laura, la Clara, no…no ha tingut la mateixa sort que tu.
Vaig fer-li un gest animant-lo a continuar.
-Filla meva, no m’alegra dir-te això, ni trobo que sigui el més indicat per donar-te aquesta dura noticia, però la Clara, en el mateix accident que tu, es va morir, a ella el cotxe sí que la va tocar de ple.
Em vaig posar blanca com el paper, a continuació fent un intent d’assumir les paraules vaig tartamudejar i vaig esclatar a plorar com no ho havia fet mai, tant violentament que vaig quedar-me sense aire. La meva mare va fer un bot del llit cridant a la infermera i el meu pare em seguia dient paraules de consol, i que en el meu estat no era bo posar-se a plorar d’aquella manera. EN-EL-MEU-ESTAT!? Ara tan m’era si estava invalida, si no tenia braç o em desmaiava.
Encara em pregunto que hauria passat si aquell cotxe despistat no hagués passat en aquell moment, o si hagués plogut i no haguéssim quedat o si… Tot era inútil, tothom em deia que no havia estat culpa meva, però encara em pregunto si és així.
Al dia següent tenia que anar a casa de la Diana, una de les meves amigues. Diana tenia els cabells negres que li queien sobre les espatlles i li feien unes suaus ones. Tenia els ulls verds, quasi marrons, que era una perfecta combinació amb la expressió divertida que feia i amb els llavis perfectament marcats i de color de préssec.
Quan vaig arribar a casa seva em va saludar i ens vam tancar a la seva habitació on vam passar moltes hores parlant.
Després, mentre era a la dutxa, vaig veure una llibreta sobre el seu escriptori. Tenia la tapa vermella i al lateral esquerra una gruixuda espiral crema i a dins tenia molts gargots i molta lletra escrita, per la pinta que feia em va semblar que era un diari però això no em va impedir llegir-ho.
Després de passar moltes pàgines en vaig trobar una que sobresortia del munt de paperots que contenia el quadern, i només llegir el títol sabia que es tractava de l’accident, i encara que vaig intentar-ho no vaig poder contenir les llàgrimes. Després d’assecar-me-les amb la màniga i fer el cor fort, vaig llegir al peu de pàgina un text que havia escrit ella mateixa:
La Laura em té tot el sant dia preocupada per ella, no surt de casa i quan la vas a visitar està trista i sempre que dius algun comentari, acaba en el tema de l’accident i es posa a plorar i a lamentar-se. No, l’accident no va ser pas culpa seva, ni de ningú, van ser moltes coses que van intervenir, ella sola no pot fer ni encara que ho pogués fer no intentaria deixar a una noia invàlida i l’altra morta!
Sé que no puc comparar el que està patint ella amb el que pateixo jo, però, que pari de plorar! Ha perdut una amiga i jo dues, no és l’única que pateix ni que es preocupa, l’intento consolar i em rebutja, no, no sé com se sent però almenys que m’ajudi a comprendre-la i que em deixi parlar amb ella…. Es frustra tontament, la cadira de rodes és per tota la vida! Hi li queden molts anys per endavant, que s’adapti!….
Vaig deixar de llegir, aquestes línees eren molt dures, però sobretot em dolia perquè el que deien era veritat. No, jo no podria haver fet res per parar aquell cotxe, ni vaig intervindré que ens atropellés ,he buscat la solució ràpida, culpar-me de tot.
Això no ha fet més que marcar una nova etapa en la meva llarga vida, això només és el principi de la meva vida.
Paula Pérez 2n d’ESO