El passat dimecres 19 de maig els professors i alumnes de C. Socials i Alternativa de 4t d’ESO vam tenir el plaer d’acollir la visita de Josefina Piquet, altrament anomenada “La nena del 36″; precisament per ser testimoni d’aquell i els anys successius en la història del nostre país. Després d’estudiar el context a classe i familiaritzar-nos en el tema vivint experiències en films i documentals, vam poder reviure-ho en directe en la veu d’aquesta dona tan forta i entranyable a la vegada. Ella ens va transmetre emocions i sentiments, records i anècdotes…que no van deixar indiferent a cap de nosaltres.
Des d’aquí li volem agrair el seu testimoni i la seva col.laboració en l’educació dels nostres alumnes. Ells seran qui, en el dia de demà, transmetran els valors d’aquesta nostra història.
Us mostrem algunes imatges d’aquest esdeveniment i les paraules de cloenda que li va dedicar Quim Cornudella, alumne de 4t d’ESO C; així com uns textos personals que ens ha cedit l’autora. Gaudiu de la lectura.
Anna Esteve, Lluís Llaquet i Eva Vilà.
Quatre paraules d’agraïment a Josefina Piquet
L’estudi teòric i, més o menys abstracte de la història, ens porta a creure sovint -massa sovint- que el nostre passat és una tirallonga de dates de batalles, de guerres i de tractats de pau, de concilis i de casaments reials. Oblidem que consisteix, en realitat, en la vida (les decisions, els sentiments, els patiments i alegries, els riures i plors) de milions i milions de persones; oblidem que darrere de cada data hi ha famílies i amics als quals aquell fet històric concret els ha canviat la vida, per bé o per mal; oblidem que no té cap sentit plantejar-se un passat que no estigui ple de vivències personals i de records, i no de números i firmes.
Persones com vostè, Josefina i, sobretot la seva força en reviure records (fent-nos-els viure, així, a nosaltres també), per dolorosos que siguin, donen sentit a tota la tirallonga de dates de batalles i guerres i tractats i concilis i casaments reials. No és per cortesia, doncs, que li donem calorosament les gràcies: no sabríem trobar manera més adequada d’agrair-li el seu gest que dient-li sincerament que les seves paraules (i no tan sols les d’avui, les d’altres anys també) acompleixen -no ho dubti- el seu objectiu. Gràcies per demostrar-nos que la història també és memòria viva.
Quim Cornudella, 4t ESO
-
-
-
-
-
-
Treballadors-presoners espanyols TODT
El somriure de les orenetes ©
Barcelona, 12 abril de 1997
Estimats fills i nets:
Avui és un dia molt especial per a mi. Avui he vist des de la meva finestra, arribar les primeres orenetes.
Com tots sabeu, cada any, quan arriben sento una gran alegria i per això, com en anteriors primaveres, us convido a dinar per tal de celebrar la seva arribada. Aquest matí quan us he trucat per telèfon per dir-vos que “acabo de veure les primeres orenetes”, estic segura que haureu fet un somriure pensant “una altra vegada la mare o l’àvia torna a estar amb les seves coses!”. Les meves “coses” formen part de la meva història i aquesta carta es per explicar-vos perquè avui és un dia tan especial per a mi.
Aquesta alegria que sento és una alegria que ve de molt lluny. Es la mateixa que sentia quan, després del llarg i dur hivern, arribava per fi la primavera a Mayet. Tenia llavors 7 anys i vivíem a França a l’exili després de la nostra guerra civil. L’hivern em portava records molt dolorosos perquè, dos anys abans, la meva mare i jo vam fugir d’Espanya i vàrem passar a peu els Pirineus a ple mes de febrer de l’any 39. Pels refugiats sense recursos econòmics com nosaltres, la vida a França en l’any 41 era molt difícil.
Mayet era un llogaret amb mitja dotzena de famílies de camperols, unes plantacions de tabac, un riuet, un castell i una casa en ruïnes: la meva, sense aigua, sense electricitat. Recordo que es veia el cel a través de la teulada i, entre les teules trencades, la silueta d’unes rates enormes, com a conills. A la nit, les rates baixaven i teníem tanta por que els meus pares i jo dormíem junts amb un garrot al costat del llit per tal de defensar-nos.
L’escola més pròxima estava a 3 km. i els nens de Mayet ens reuníem al matí, al peu del castell, per anar junts cap a l’escola. Caminàvem cada dia 6 km. per uns camins de carro, mal calçats amb les nostres “galoches” (botes de cuir amb sola de fusta). A l’hivern, quan plovia o nevava, jo esperava inútilment. Els altres nens no venien. Els seus pares els deixaven que es quedessin al llit i jo havia d’anar sola, morta de por perquè encara era de nit. Passava molt fred i com no tenia guants, la meva mare deixava dues pedres rodones tota la nit a la llar de foc. Pel matí estaven molt calentes. Les embolicava amb un paper i em posava una a cada butxaca del meu abric, i cada dia, la mateixa recomanació: ” no t’oblidis de deixar-les al costat de l’estufa”.
I una altre vegada, la fam. Menjàvem a l’escola i allò, per a mi, era un calvari. Jo tan sols portava un parell de patates bullides amb pell o unes castanyes. Res més. Els altres nens, si que menjaven. Portaven unes carmanyoles plenes de trossos d’ànec o d’oca confitats. La mestra les posava al costat de l’estufa de la classe i encara em sembla sentir l’aroma que desprenien. Jo només hi podia deixar les dues pedres rodones. Era la pobre refugiada que anava a l’escola amb l’estomac buit però ara me’n adono que era la única que pel camí tenia les mans calentetes. Quan que m’estimava la mare!
El mes trist era la gran solitud que sentia. Al pati, ningú volia jugar amb mi. Em quedava plorant, recolzada a la font del pati. M’hi abraçava buscant afecte i em sentia la nena més desgraciada del món. Tots eren francesos i jo una pobra refugiada espanyola. No tenia nom. Per a ells era “l’espagnole”, o “l’espagnole de merde”.
No em quedava ni tan sols el consol de tornar a casa perquè els meus pares arribaven molt tard, esgotats, i només parlaven de com estaven de preocupats per la invasió dels alemanys. Havíem fugit d’una guerra i ens havíem ficat en una altre: la segona guerra mundial. I jo continuava incomunicada en el meu mur de silenci, sense expressar els meus sentiments i només podia formular una pregunta: per que no m’estimen els nens?
Però un dia, arribaven les orenetes i tot s’omplia de llum i alegria. Per fi era primavera. Això significava que marxava l’hivern i que ja no passaria fred. Aviat madurarien les primeres fruites i podria robar cireres en anar a l’escola. No m’avergonyeix confessar que en aquell temps robava tot el menjar que podia perquè passava molta gana. Les orenetes em recordaven que, per fi, havien arribat el dies que viure a Mayet no seria tan dur ni tan trist.
Els camps s’omplirien de flors. Podria anar a collir violetes al riuet i, un dia faltaria a classe. Era el meu dia!. Només ho feia una vegada a l’any. No s’ha de fer, però eren altres temps, altres circumstàncies i jo, aquell dia, em sentia lliure i feliç i, al mateix temps, aprenia un grapat de coses. Vaig aprendre a descobrir pas a pas les meravelles de la primavera. La flor rosa que es converteix en una vermella i dolça cirera, els nius dels ocells, els camps que es van omplin de “coquelicots” i “boutons d’or”. Recordo com m’agradava tombar-me bocaterrosa en els prats per tal de percebre l’olor de la terra. L’ensumava i també la sentia. Notava que sota meu, la terra vivia i respirava. Era una sensació estranya. La mateixa que sentia quan abraçava els arbres. Els hi parlava. Els hi explicava les meves penes i alegries, i estic segura que ells em comprenien i em consolaven. Notava tota l’activitat de la primavera en el interior dels seus troncs. Quan vius al camp i tens 7 anys, la primavera és com un paradís ple de sorpreses i les vius amb admiració i alegria.
Per això avui, al veure arribar les primeres orenetes, tornen també aquells records. Em sento feliç i m’alegra comprovar que 56 primaveres desprès, malgrat la meva dura i trista infantesa, la vida m’ha enfortit però no m’ha endurit i encara sóc capaç, als meus 63 anys, d’emocionar-me al veure arribar les primeres orenetes. Es bonic fer-se gran a cops de primavera!.
Recordaré sempre amb dolor els deu hiverns del meu exili però amb els meus fills i nets només vull celebrar les primaveres. No sé quantes em queden encara per gaudir amb vosaltres. Per això he volgut explicar-vos avui, el que signifiquen en la meva vida aquells records de la meva infància i com és possible transformar, amb el pas del temps, uns traumes infantils en experiències positives.
I quan arribi la meva última primavera, no patiu. Estic segura que d’alguna manera, i sigui on sigui, continuaré celebrant altres primaveres. I si, algun dia, al mirar el cel per la finestra veieu una oreneta, potser recordareu que vaig ser feliç al vostre costat, que us estimo molt i potser, també com avui, em dedicareu un somriure i comprendreu que per a tothom la primavera i les orenetes no significa el mateix.
Una abraçada!
Amb tot el meu amor,
Xusa
Prohibida la seva reproducció total o parcial sense autorització de l’autora Josefina Piquet Ibáñez - Barcelona
E-mail: josefinapiquet@ono.com
Josefina Piquet.
__________________________________________________________
Estimada mare,
Voldria dir-te tantes coses que no sé per on començar. Avui necessito dir-te totes les coses que mai no t’he dit.
Sóc una filla afortunada. Em sento molt orgullosa dels meus pares i no em cansaré de repetir que us admiro, que us estic agraïda per tots el vostres sacrificis, per allò que m’heu ensenyat i que us estimo.
Fa vuit anys que m’has deixat, però continues estant present en el meu cor. Han passat moltes coses i crec que alguna no t’agradarà, com la de la Llei de la Memòria que s’aprovarà al Congrés. Tots els que vareu lluitar per la República us mereixeu una llei més justa, però pots estar ben segura que ho considero com un primer pas i que amb els companys de moltes entitats per a la recuperació de la memòria històrica, continuarem insistint. La història és molt tossuda, i nosaltres també ho som.
Aquesta carta que no podràs llegir, la guardaré per als teus néts i besnéts. La recuperació de la memòria col·lectiva comença per la de cada família. És el nostre patrimoni, així com els valors que m’heu transmès: la responsabilitat, la llibertat, la justícia, la dignitat…. Durant el meu llarg silenci, t’he amagat les meves pors, el meu dolor i el que més sento, és no haver-te deixat entrar en el meu món de silenci i soledat. Cinquanta anys intentant oblidar. No m’ha servit de res. No és bo callar. Em vaig equivocar. Ho recordo tot. Per això, un dia vaig decidir recuperar el meu passat i trencar el silenci.
Jo no he fet res per defensar la República. Era molt petita, però sí que puc donar el meu testimoni del bombardeig on vaig quedar sepultada sota les runes i vaig veure els primers ferits i morts de la guerra, del camí de l’exili, creuant els Pirineus a peu, del rebuig dels nens francesos a les escoles, de quan vam estar presoners dels alemanys a l’ Organització TODT. El meu testimoni és el d’una nena que als deu anys ja havia patit dues guerres i ho faig parlant de sentiments que és el llenguatge en el que millor m’expresso. El meu testimoni és el dels grans oblidats: els nens. M’he sentit sempre com una nena vençuda, però ara declaro que vull ser resistent al silenci i que em sento molt orgullosa de ser filla dels que van perdre la guerra perquè defensaven un govern legalment constituït. Ja no sóc una nena vençuda. He guanyat la meva batalla. He trencat el silenci i l’he convertit en paraula.
Aquesta és la primera carta que t’escric. N’hi hauran moltes altres, però avui necessito confessar-te el dolor que sempre t’he amagat: el dolor de la pèrdua de la meva nina. Te’n recordes? Era l’any 1943, a França, en plena invasió dels alemanys. Has intentat parlar-me d’aquest fet moltes vegades. No t’he deixat mai. Era massa dolorós. Ara, amb el pas del temps, vull que sàpigues que no et guardo cap rancúnia i que sóc conscient que vas actuar amb decisió i valentia.
Això va passar a Mayet, al departament de la Dordogne. El pare se n’havia anat a Burdeus cercant treball. Això és el que em vas dir. Ara, sé que estava als maquis. Els alemanys havien envaït França i el país estava dividit en dos: Mayet va quedar a la zona lliure i Burdeus a l’ocupada. Eren temps molt difícils per a tots. Aviat s’organitzaren grups de resistència en la clandestinitat. Un dels pocs amics que teníem, Monsieur Bernard, era un dels capitosts dels maquis i ens va prometre portar-nos notícies del pare.
Mentrestant, quelcom inesperat succeí. Ens arribà un paquet que procedia de Barcelona. Ens l’enviava la meva àvia. Era un paquet gran i quan el vas obrir, vaig pensar que em desmaiava. Dins del paquet, d’aquell voluminós paquet, hi havia una nina!! La nina més preciosa que mai no havia vist. Pentinada amb tirabuixons de cabell ros natural, obria i tancava els ulls i portava un vestit d’organdí blanc amb volants. En una nota, la meva àvia ens deia que la nina li havia tocat en una rifa al mercat de Sarrià i que me l’ enviava, tot i que suposava que en tenia d’altres. Què poc s’imaginava l’àvia que jo era una nena, que amb set anys, encara no havia tingut mai una joguina i que les úniques nines que jo tenia, eren les que jo mateixa em fabricava amb un parell de castanyes i uns tronquets de fusta!! Per Nadal, quan arribava “Papá Noël” sempre em deixava el mateix: una bufanda. Després, vaig saber que les bufandes me les teixies tu d’amagat.
Aquella nit vaig dormir amb la meva nina, i al dia següent, no me la vaig endur a l’escola, perquè fer set Km. amb ella, m’ hagués resultat molt feixuc. Recordo que tornava del col·legi a casa, quasi corrents, amb l’ única il·lusió de jugar amb la meva nina. Ho era tot per a mi: la meva amiga, la meva germana, la meva filla, la meva confident. Aquella nina havia vingut de Barcelona per estimar-me… Què feliç era!!
Finalment, van arribar notícies del pare. Vam saber que l’havia detingut la Gestapo a Burdeus i que com a presoner estava treballant a l’ Organització TODT construint el mur de l’Atlàntic, aquella extensa fortificació alemanya per defensar-se del desembarcament aliat. Recordo com ploraves i jo em preguntava si tornaria a veure al pare. Fou llavors quan vas decidir reunir-te amb ell, sabies que els alemanys necessitaven mà d’obra femenina per portar a terme aquella gran obra i voluntàriament vas donar aquest pas. Recordo quan Monsieur Bernard va venir a casa a explicar-nos el pla, per passar a la zona ocupada pels alemanys. Devíem caminar 18 Km. a peu i arribar, a l’alba, al riu on una amiga seva de la resistència ens ajudaria a creuar-lo. M’en recordo molt bé del plànol que ens va dibuixar, amb els camins que havíem de seguir i el camp de blat que era el senyal per trobar la casa, a la qual ens esperarien. Ens recalcà molt bé, la importància que tenia arribar a l’alba, per passar el riu abans que la ronda de les sentinelles alemanyes. Desprès si teníem sort de que no ens descobrissin, vindria el pitjor. Hauríem de fugir dels camins, travessar els camps per arribar a l’estació de Montpont-sur-l’Isle i pujar a un tren fins a Burdeus. Sense diners, sense papers, amb alemanys per tot arreu i amb el perill de les mines que els resistents col·locaven a les vies. .Monsieur Bernard ens va desitjar molta sort i ens vam anar.
Havíem agafat un cistell amb alguna cosa per menjar i un barret de palla, perquè semblés que anàvem a treballar al camp i ens vam vestir amb tota la roba que vam pogué. La resta de les nostres pertinences, encara que era ben poc, van quedar a Mayet. Amb la meva nina als braços, vam emprendre el camí, però 18 Km. eren molts quilòmetres per a una nena de set anys, morta de son i de por. T’en recordes, mare? em donaves ànims dient-me que aviat veuria al pare. Però jo, cada vegada estava més cansada i la nina em pesava molt. Me la vas agafar, i així vaig pogué anar més lleugera. Però, malgrat tot, caminava molt poc a poc. Clarejava el dia i havíem d’apressar-nos. Estaves cada vegada més nerviosa i jo ja no podia seguir .Em vas pujar a collibè, però tu també estaves esgotada, i la nina i jo, pesàvem massa sobre les teves espatlles. S’havia de prendre una decisió. Abandonar la nina! Allò fou terrible, vaig quedar paralitzada. Abandonar la meva nina, això mai!!
Pel camí allà lluny, es divisava la silueta d’una camperola que venia cap a nosaltres. Em vas dir que si aquella dona tenia una filla, li donaríem la nina. A mesura que se’ns acostava, jo estrenyia la nina contra el meu cos amb més i més força. Cada vegada la veia més a prop i, quan va arribar a la nostra alçada, vas parlar amb ella i llavors vaig intuir, a l’acte, que em prendrien la meva nina. Em vaig resistir plorant, però tot va ser inútil. Vas arrencar la nina de les meves mans. Suposo que en aquells moments t’odiaria, però no et vaig dir res perquè encara vivia en un mon de silenci, em vas agafar de la mà i vam seguir caminant. Entre llàgrimes, m’anava girant per veure com aquella camperola s’allunyava portant als braços una nina amb un vestit blanc d’organdí. Va ésser l’única nina que vaig tenir a la meva vida i només vaig jugar amb ella, uns pocs dies.
Tot això va passar fa molts anys. Més de seixanta. Però, ho recordo tot amb el més mínim detall. Sé que mai m’oblidaré de Mayet i de tot el que vaig patir, en aquell col·legi, on ningú volia jugar amb mi, per ser estrangera i exiliada. De molt petita vaig aprendre a renunciar a un grapat de coses. Ara, als meus setanta anys, sé que patir ensenya. Vaig haver de deixar moltes coses pel camí, com aquella nina, però em vaig fer forta i vaig aprendre a continuar endavant malgrat les dificultats.
Qui em coneix, diu que tinc molta imaginació i moltes bones idees. Això ho haig d’agrair a tot el que la vida m’ha pres, però també haig d’estar agraïda a tot el que la vida m’ha donat.
Quan s’acosta Nadal i veig els aparadors tan plens de joguines, em torna a la memòria, aquell episodi tan trist de la meva infantesa i sento pena per aquella nena que mai no va tenir joguines. Em sembla estar veient encara la imatge d’aquella camperola que s’anava allunyant, portant als braços una nina amb un preciós vestit blanc d’organdí.
Seixanta anys desprès d’aquest fet, un dia per Reis, vaig tenir la gran sorpresa de que em regalessin una nina preciosa. Sé que la idea va ser teva i m’imagino la cara de sorpresa dels meus fills quan els hi vas dir que era el millor regal que em podien fer.
No vaig dir res, però quan et vaig abraçar, totes dues sabíem, que em retornaves la nina que un dia em vas arrancar dels braços i, en aquell moment, van desaparèixer la rancúnia i el dolor que havia dut amagats durant tants anys.
Quina sort he tingut de ser la teva filla!!
Sempre t’estimaré.
